Guites

Ara que ja tenim enllestit el tema Turcs i Cavallets començaré a parlar sobre l’altre element que també seria una representació dedicada al déu dels ramats, la Mulassa, fins al 1890 només em referiré a la Guita Grossa ja que fins llavors era l’única existent. Molts estudiosos de les Mulasses les defineixen com símbols fàl·lics a través del seu allargassat coll. Així ho explica Jaume Farràs en la seva teoria:

“L’observació atenta de les males girades d’aquesta bestiota contra el desafiament unànime de tota una col·lectivitat recorda el tipus de danses de fecunditat i de fertilització de les quals parla Van Gennep i que consistien a no deixar-se atrapar, sobretot les donzelles, pel dimoni de la fecunditat que les perseguia sota la forma d’un cavall desbocat. El coll llargarut de la Guita acompliria en aquest sentit una funció totalment fàl·lica”

Aquest coll com a símbol fàl·lic és una de les coses que fa úniques a la nostra Guita, però només avui dia. La Guita de la Patum encara presenta la forma originària de mulaguita sabem que en un principi aquestes bèsties eren així gràcies a totes les imatges de mulasses antigues que ens han arribat a través d’auques, gravats o fulls de rengles que ens dibuixen una bèstia gairebé idèntica a la nostra, és a dir: cos de mula, coll de girafa (en alguns documents berguedans de finals del segle XIX surt citada amb aquest nom) i un cap més o menys feréstec.

La nostre Guita segurament en els seus principis era una com qualsevol altra de les que podíem trobar al principat. I molt segurament sí que representava una funció fàl·lica però com a la resta de Catalunya. L’explicació de totes les altres Mulasses del país la podem trobar en la cristianització de l’entremès, quan aquest va transformar la seva simbologia de divinitat ramadera a la mula que trobem en el naixement de Crist.

És molt interesant la teoria de Jan Grau, estudiós de la cultura popular catalana, que ens explica una visió que justifica l’entremès de la mulassa a més a més del bou que trobem en algunes poblacions. Ens diu que:

“Tant el bou com la mula són dos animals de concepció estèril que justament per aquesta condició eren venerats en cultures antigues com a propiciadors de fertilitat. Uns bons exemples els tenim en el Bou Apis egipci o en la Mula Germdrün escandinava. A la seva manera tant St. Josep com Sta. Maria eren estèrils i la seva gran virtut va ser tenir un fill, malgrat la seva impossibilitat, per tant pot ser que la presència d’aquests dos animals domèstics i no uns altres obeís un fet simbòlic per ressaltar la meravella d’un naixement contra tota possibilitat.”

Aquesta teoria en aquest context va genial ja que parla de dues cultures diferents anteriors a la religió cristiana. I a més a més també ens situa aquests dos elements al naixement de crist. La mula segons la religió va ser castigada amb la infertilitat perquè a diferència del bou que donava escalfor a Jesús, la mula romania indiferent menjant-se la palla del portal. Es pot creure que precisament aquest fet pot explicar la utilització del foc en aquest tipus de bestiari, el qual antigament sempre incloïa aquest element. Això s’explica mitjançant que el foc és un element negatiu i per això la mula n’escopia mentre que el bou no escopia res.

Hi havia una gran tipologia de mulasses i de fet a moltes processons estan documentats diferents escenaris on hi poden aparèixer. Com seria en el naixement on seria una mula de veritat, una mula representada al quadre de Noè, la somera de Balaam, etc.

És molt possible que totes les altres mulasses fossin una confusió dels romàntics. És a dir, quan van prohibir les Bulles durant el s. XVIII l’única que va sobreviure va ser la bergadana. I quan els romàntics al s. XIX van voler recuperar aquests entremesos van entendre mulassa com una mula molt gran i no amb la forma de mulaguita.

Pel que fa aquestes prohibicions també van afectar al foc, totes les descripcions de petards d’abans de les prohibicions apunten a un petard més semblant a un fuet de la Patum que no pas als que utilitzen totes les mulasses, excepte les nostres Guites avui en dia, i per tant un altre símbol de la posterior recuperació de la comparsa. Aquest foc va acabar representant les forces malignes.

Originàriament a la Guita també se l’anomenava Mulassa, Mulafera, Mulaguita, a finals del s. XVIII i principis del XIX la trobem com a Tarasca i a finals del XIX com a girafa. Tots aquests noms s’han trobat en diversos documents, tot i que el nom més utilitzat ha estat Mulassa. El nom de Tarasca ve donat arran del Decret de Nova Planta a causa de la substitució del funcionariat català pel de Castella que anomena a totes les figures festives de casa nostre de la mateixa manera.

Si d’aspecte es cert que no ha canviat gaire, també és cert que sí que ha variat el nombre de guitaires que la porten. Al segle XVII tan sols dos homes eren els qui la portaven. Això es recolza en que a dins encara hi manté “dos parells de corretges, paral·leles al buc i clavades a en uns travessés de fusta. On els portadors posaven les espatlles per tal de carregar-se-la i poder-la menar”. a finals d’aquest segle ja en trobem documentats el triple, dos a cada cantó, un a la barra i un de guia.

Molt possiblement el canvi més important de l’entremès és la introducció de la Guita Xica durant el procés de potenciació de la Patum a l’any 1890. En un principi aquesta comparsa significava l’únic representant d’aquesta espècie. Tot i així Berga no és l’única població on se n’hi afegeix una altra, ho trobem posteriorment a Reus i a Vilanova i la Geltrú. S’ha de dir que a Berga és un cas diferent ja que la Guita Xica o Boja va sorgir de la Patum del carrer de les Canals (avui carrer Buxadé) i que en aquest any després de demanar permís a l’Ajuntament va sortir d’imprevist a la plaça. Aquesta va ser acceptada de molt bona manera pels patumaires i per tant des d’aquell moment va a passar a formar part de la comparsa.

Aqueta nova guita va saltar sempre, tret del 1916 i el 1924, fins al 1933 quan hi va haver un xoc entre l’Ajuntament republicà i el Patronat conservador al qual pertanyia la Guita i per tant aquell any i el següent no va poder saltar. Al 1935 amb l’Ajuntament governat per dretes torna a saltar. L’any següent amb l’Ajuntament tornat a governar per esquerres el Patronat es negà a saltar i arran d’això l’Ajuntament decideix construir una nova guita que serà de propietat municipal. Aquell any es donà el fet que van saltar les tres guites i que no es va tornar a produir fins a començaments del s. XXI. Aquell any es va produir aquest fet perquè el Patronat va deixar de banda els interessos polítics i econòmics i van moure’s pel sentiment de fer Patum.

Amb la Guerra Civil la Patum es deixa de celebrar fins al 1939 en ja dictadura quan la Guita construïda per l’Ajuntament és titllada per republicana i es deixa arraconada, mentre que la Guita del Patronat continuà saltant, i poc després passà a ser de l’Ajuntament. El cap d’aquesta Guita del 1936 el trobem exposat en el Museu Municipal de Berga. Després d’això les nostres Guites ja no pateixen més canvis rellevant i d’aquesta manera és com les podem trobar avui en dia.